fase gasosa

Aquesta composició actual de la fase gasosa que envolta el nostre planeta és molt diferent de la seva composició inicial, molt més propera a la composició de la resta de planetes.

Encara que l’ozó és inherentment inestable, la seva descomposició és lenta, com lentes són moltes altres reaccions moleculars en fase gasosa a l’estratosfera.

Per altra banda, cal considerar també les tècniques de l’espai de cap (traducció de l’anglès, headspace), en les quals s’analitza la fase gasosa que hi ha a l’espai lliure que queda per damunt de la mostra (sòlida o líquida) continguda en un recipient tancat.

Donat que les substàncies que es troben a l’espai de cap són substàncies volàtils, una anàlisi d’aquesta fase gasosa constitueix una forma molt adequada per obtenir informació, força fiable, de la composició de la fracció aromàtica que entra en contacte amb les nostres foses nasals, i que és la que realment detecta el consumidor quan olora un producte (vi, en el cas que ens ocupa).

Si s’utilitza la tècnica de l’espai de cap estàtic, en la qual s’injecta una part d’aquesta fase gasosa directament al cromatògraf, solament es poden analitzar els components majoritaris de l’aroma.

Per tant, per aquelles que estan a nivells de traces caldria recórrer a l’espai de cap dinàmic, el qual permet una concentració dels analits que es troben a la fase gasosa, com fa, per exemple, la tècnica de la purga i trampa, la qual, mitjançant un corrent d’un gas inert, arrossega els compostos volàtils cap a una trampa on es van concentrant fins al moment de llur injecció en el cromatògraf.

Als anys setanta es van aconseguir els primers èxits en la transformació de biomolècules (pèptids, principalment) en els seus ions en fase gasosa, un fenomen anomenat desorció.